Coses meves

Amb aquesta carta fictícia vaig guanyar un concurs local de cartes d’amor. Encara conservo el premi: una ploma estilogràfica Inoxcrom. 

Clara,

M'adreço a tu des del covard anonimat, per dir-te tot el que el meu cor malalt d'amor, no gosa dir-te cara a cara.

És tan gran el que jo sento per tu, que fins i tot aquest anonimat, em sembla una valentia només pel fet de poder fer esclatar dels meus llavis que t'estimo, t'estimo tant!, que tota la meva vida dona voltes entorn de tu, calladament, com en un núvol de cotó blanc com la blancor de la teva pell; però a la vegada amb força, enrogit  com la brasa d'un foc roent, com el color i la cremor dels teus llavis que m'imagino dolços, com la bresca que les abelles, enamorades de la reina, liben al rusc.

Què en  seria de feliç si em pogués comunicar amb tu només amb el gest!, acaronant-te i sense cansar-me mai de mirar-te, espiar-te i posar-me dins teu per saber el que sens, a qui estimes, a qui odies, saber que penses de mi. Fins i tot, voldria anar més lluny, al futur... i preguntar-te si algun dia, en algun lloc, tu i jo ens poguéssim arribar a trobar nus de roba i de cor, i poder començar una nova vida, sense haver de dir-nos res, com si ho sabéssim tot de tots dos. Desprès baixo d'aquest núvol i m'adono de la negror del teu cabell, dels teus rínxols lluents i rebels i tot el cor s’esglaia en el plor de l’infeliç sense esperança.

Mai, mai,  seré capaç de trobar les paraules per confessar els meus sentiments envers a tu. Ni tan sols mirar-te als ulls podré. Tendrament, mentre la tarda suau declina, em costa imaginar que no seràs meva, que mai podré passejar amb tu per la platja; ni esperar-te al mirador del balcó, on totes les tardes, esguardo amagat la teva mirada. 

Malgrat això, em consola fruir en silenci de la teva presència a prop de mi.    

                                                                                 

Ningú