Clara,
M'adreço a tu des del covard anonimat, per dir-te
tot el que el meu cor malalt d'amor, no gosa dir-te cara a cara.
És tan gran el que jo sento per tu, que fins i tot
aquest anonimat, em sembla una valentia només pel fet de poder fer esclatar
dels meus llavis que t'estimo, t'estimo tant!, que tota la meva vida dona voltes
entorn de tu, calladament, com en un núvol de cotó blanc com la blancor de la teva
pell; però a la vegada amb força, enrogit
com la brasa d'un foc roent, com el color i la cremor dels teus llavis
que m'imagino dolços, com la bresca que les abelles, enamorades de la reina,
liben al rusc.
Què en seria
de feliç si em pogués comunicar amb tu només amb el gest!, acaronant-te i sense
cansar-me mai de mirar-te, espiar-te i posar-me dins teu per saber el que sens,
a qui estimes, a qui odies, saber que penses de mi. Fins i tot, voldria anar
més lluny, al futur... i preguntar-te si algun dia, en algun lloc, tu i jo ens
poguéssim arribar a trobar nus de roba i de cor, i poder començar una nova
vida, sense haver de dir-nos res, com si ho sabéssim tot de tots dos. Desprès
baixo d'aquest núvol i m'adono de la negror del teu cabell, dels teus rínxols
lluents i rebels i tot el cor s’esglaia en el plor de l’infeliç sense
esperança.
Mai, mai,
seré capaç de trobar les paraules per confessar els meus sentiments
envers a tu. Ni tan sols mirar-te als ulls podré. Tendrament, mentre la tarda
suau declina, em costa imaginar que no seràs meva, que mai podré passejar amb
tu per la platja; ni esperar-te al mirador del balcó, on totes les tardes, esguardo amagat la teva mirada.
Malgrat això, em consola fruir en silenci de la
teva presència a prop de mi.
Ningú
.JPG)
.JPG)
2.jpg)
.JPG)